Red social de Arqueólogos e Historiadores
E
El ll eesst ttaabbl lleecci iimi iieennt ttoo ddee l llooss t tteemppl llaarri iiooss eenn
M
eennoorrccaa: :: uunnaa rreeaal lli iiddaadd hhi iisst ttóórri iiccaa ( ((11/ //22) ))
L
Lool llaa CCaar rrbboonneel lll ll BBeevvi iiáá. ..
1. La conquista cristiana de Menorca.
Jaime I, (1208-1276), rey de Aragón, Mallorca, Valencia, Conde de Barcelona y
de Urgell, y Señor de Montpellier, se dejó asesorar especialmente por uno de
sus “prohombres”, Pere Martell, en uno de sus estancias en Tarragona, para
organizar un viaje de conquista a las Baleares y someter a los sarracenos. El rey
aprobó la idea, ya que Martell era conocedor de las islas, puesto que había
viajado a ellas con anterioridad (1):
“
(…) I en Pere Martell els digue que els en parlaria, perque hi havia estat una o
dues vegades, (…) i que Menorca estava cap a la part de Sardenya, en direccio a
aquella illa que estava a la part de gregal (…). Senyor, nosaltres hem preguntat
a en Pere Martell una cosa que creien que us plaura, sobre una illa que te per
nom Mallorca. I en aquesta illa hi ha rei, i davall aquest regne hi ha altres illes:
Menorca i Eivissa, i aquestes estan sotmeses al rei de Mallorca. I el que Deu
vol, ningu no pot desviar ni impedir; i us ha de complaure, i ho tindrem per bo,
que vos conquisteu aquella illa, per dues raons: la primera, perque vos i nos en
voldreu mes; la segona, que sera cosa que meravellera a les gents que sentiran
parlar d´aquesta conquista, ja que prendrem terra i regne dins la mar, alla on
Deu el volgue formar (…)”.
Jaime I explicó a las Cortes –que se hallaban reunidas en la ciudad de
Barcelona-, que su objetivo era pacificar los reinos de Aragón y Cataluña que se
hallaban perturbados, y les dijo literalmente (2):
“(…) la primera, que puguem posar en pau la nostra terra; la segona, que nos
puguem servir nostre Senyor en aquest viatge que volem fer al regne de
Mallorca i les altres illes que li pertanyen; i la tercera, que troben com podrem
acomplir aquesta accio a honor de Deu (…)”.
Guillem de Montcada, uno de los caballeros presentes en las Cortes, fue el
primero en secundar la idea del rey, respondiéndole (3):
“(…). I semblantment, que aquest fet de que ens heu parlat, de conquerir el regne
de Mallorca, que esta mar endins, us sera de mes gloria que si en conquerieu tres
en guerra (…). I us done paraula que jo el meu llinatge us hi servirme amb
quatre-cents cavalls armats, fins que Deu us haja donat l´illa de Mallorca, amb
Ábacus, revista digital de la asociación BAUCAN, filosofía de las armas templarias.
67
les sensorias de les altres illes que estan entorn d´ella, Menorca i Eivissa. I no
ens separarem de vis fins que la conquista siga cumplida (…)”.
La Iglesia se sumó a la propuesta ofreciendo su participación con más de un
centenar de caballeros sufragados por ella (4):
“(…) I jo us oferisc, en nom meu i de l´Esglesia de Barcelona, cent cavallers o
mes, sufragats per mi, fins que Deu us concedisca de conquerir les villes de
Mallorca; i ens donareu una part, pels homes que jo hi dure, tant pels mariners
com pels cavallers (…)”.
Tras la aprobación de la expedición de conquista, las Cortes de Barcelona,
emitieron elaborar un documento en el que previamente quedase registrado el
modo en que sería efectuado el reparto de los bienes tras la conquista de las
Baleares (5):
“(…) Mentrestant, escoltats els parlaments, diguerem que els ferem un
document, segons el qual es faria el repartiment de les terres i dels bens mobles
que nos guanyarem amb ells. I la forma del document fou aquesta: que segons
els cavallers, els homes armarts, les naus, les galeres, els vaixelles i l´armament
que aniria en elles, nos, quan nostre Senyor ens haguera concedit la victoria, els
en donariem una part, tant d´acord amb el nombre d´homes que anirien amb
nos, a peu i a cavall, com d´acord amb els guarniment que durien. I aquesta
part seria deduida del guany que es fera, per qualsevol concepte, en aquell
viatge, fins que la host haguera tornat. I els prometerm, en nom de Deu i nostre,
de cumplir-los-ho sense engany, mentre ells ens serviran be i lleialment i no hi
declarasen mes homens del que s´hi embarcarien. I aixi fou el comencament de
la travessia que ferem cap a Mallorca (…)”.
Igualmente las Cortes aprobaron que la salida de Jaime I con sus huestes fuese
desde el puerto de Salou, donde se concentrarían todos los hombres el día 1 de
mayo, previamente, puesto que a mediados de mayo ya debía estar todo
organizado. Se mandó a los hombres que desde mayo a septiembre debieran
permanecer en Salou para embarcarse en las embarcaciones que llegarían
procedentes de los puertos de Cambrils y de Tarragona. En total, la escuadra
militar dirigida por el rey Jaime I, se componía de más de ciento cincuenta
embarcaciones de grande y pequeño calado (6):
“(…) I hi assenyalarem el dia, qe a mitjan maig havien de ser tots a Salou. (...)
I s´havia pres jurament a tots els nobles, que el primer dia e maig tots
estiguerem a Salou, amb tot el seu aparellament, per embarcar-se cap a
Mallorca, i que no hi faltaren. I, aquell dia assenyalat, nos hi forem, i
estiguerem aqui fins a comencaments de setembre, ordenant la travessia i
esperant naus i vaixells i galeres que ens arribaven. I una part de les naus situa
a Cambrils, i la major part, en la qual erem nos, estava en el port de Salou i en
Ábacus, revista digital de la asociación BAUCAN, filosofía de las armas templarias.
68
la platja, i la resta de les naus a Tarragona, perque eren naus d´aquell lloc. I
componien l´esquadra vint-i-cinc naus completes, dihuit tarides i dotze galeres,
i, entre buces i galiots, cents. I aixi foren cent cincquanta vaixells grans, sense
comptar-hi les barques menudes (…)”.
La primera en zarpar desde Salou fue la nave encabezada por el rey Jaime I,
quién previamente dio la orden de que una vez que su nave hubiera zarpado
del puerto, salieran las restantes de los puertos de Cambrils y Tarragona,
aprovechando el buen tiempo (7):
“(…) I salparem dimecres al mati de Salou, amb oratge de terra (…). I quan els
de Barahona i de Cambrils veieren que les naus salpaven de Salou, prengueren
vela (…)”.
El itinerario marítimo realizado por Jaime I fue el más cercano en distancia
entre Tarragona y Mallorca, ordenando un recorrido casi rectilíneo, puesto que
cuando se acercaban a la isla de Mallorca, divisaron los puertos de
“La
Palomera”, “Sòller”
y “Almeruig”. Pasaron frente al islote de “La Dragonera”, y se
abastecieron de agua en el puerto de
“La Palomera”, tras tres días de navegación
(8).
Jaime I llegó a Mallorca –en su primer viaje-, antes del año 1229 d.C., fecha en
que comenzó el reparto de las tierras de las islas conquistadas (9). Tras catorce
meses en la isla, de luchas contra los musulmanes para conquistar sus
territorios, decidió volver a
“La Porrasa” (Tarragona) (10).
Nada más retornar a Cataluña, Jaime I recibió noticias de que el Rey de Túnez
había llegado a Mallorca. De modo que volvió a embarcarse con el Arzobispo
de Tarragona, en dirección a Mallorca, saliendo del puerto de Salou (11).
Cuando el rey y su séquito llegaron a Soller, les fue comunicado que el Rey de
Túnez no estaba en Mallorca. Y para evitar la llegada de los sarracenos
decidieron actuar previamente organizando la vigilancia mediante atalayas
(12).
En 1231 se produjo el tercer viaje del rey Jaime I a Mallorca, el cual llegó a
“Portopí”,
a lo largo de la mañana (13). En dicho tercer viaje se produjo la
conquista pacífica de la isla de Menorca, a la que desde 1229 tenía previamente
sometida (14).
El comendador de la Orden del Temple en Menorca, Ramón de Serra, -que se
había establecido en Mallorca, desde la conquista de la isla, cuando llegó con el
rey Jaime I, durante su primer viaje, y por tanto, tenía conocimiento de la isla y
de sus habitantes-, solicitó al rey Jaime I, una reunión privada, en la que le
propuso la conquista de Menorca. El rey accedió, y tras finalizar la reunión
requirió la presencia de sus caballeros Bernat de Santa Eugènia, Assalit de
Gudar y Pero Maça, para recabar la opinión de los mismos, quienes accedieron
solícitamente (15):
Ábacus, revista digital de la asociación BAUCAN, filosofía de las armas templarias.
69
“(…) I, quan els de la ciutat ens veieren venir, conegueren que eren nos, i que
aquells que ells havien enviat havien aconseguit el proposit del seu missatge. I
tots junts, homes, dones i infants, eixiren al port amb molta alegria i amb molt
gran plaer perque nos veniem; i tambe els del Temple i de l´Hospital, amb els
cavallers que eren a la ciutat.
I, quan haguerem arribat al nostre alberg, a l´Almudaina, ens digue en Ramon
de Serra, el Jove –ue aixi l´anomenavem perque hi havia un altre Ramon de
Serra, comanador de Montso-, el qual llavors era comanador dels frares del
Temple en l´illa.
- Senyor, voldria parlar-vos en privat.
I nos l´escoltarem, i digue:
- .Voleu fer un bon fet d´armes? Si envieu a Menorca les galeres, armades tal
com han vingut, i els feu saber que vos heu vingut a Mallorca, ells tindran por, I
feu-los saber que, si els volen rendir a vos, ho acceptareu, i que molt us doldria
la seua mort, cosa que vos no voleu, si ells no la volen. I com tindran molta
por, jo crec que es rendiran a vos, amb que guanyareu bon profit i honor.
I nos cridarem en Bernat de Santa Eugenia, don Assalit de Gudar i don Pero
Maca, i els comentarem el consell que ens havia donat al comanador, en
presencia d´ell. I tots digieren que n´estaven d´acord, i que convenia fer allo que
havia dit el comanador (…)”.
Jaime I ordenó a sus caballeros Bernat de Santa Eugènia, Assalit de Gudar, y al
comendador del Temple, Ramón de Serra, que se dirigieran individualmente en
dirección a Menorca, con tres galeras, respectivamente. Los tres caballeros
llevaron consigo un documento previamente firmado por el rey en que se les
exigía a los sarracenos el vasallaje, para evitarles la muerte o la prisión.
El itinerario náutico utilizado para el desplazamiento de las galeras de los
caballeros del rey, fue a través de Cap de la Pera, distante de Madina Al-Jazira
(Ciutadella) 30 millas por mar, donde dichos señores esperarían la respuesta de
los sarracenos menorquines (16):
“(…) I manarem a en Berenguer de Santa Eugenia, a don Assalit de Gudar i al
comanador, que era el que ho havia aconsellat, que cadascu d´ells hi anaren en
una de les galeres i que els digueren que nos havien vingut amb la nostra host i
que no voliem la seua mort; i que ja havien vist i oit que els havia succeit als de
Mallorca que no s´havien volgut rendir a nos, en prendre´ls. I que, si ells es
volien rendir a nos i fer amb nos com feien amb el rei de Mallorca, els
acceptariem. I que si s´estimaven mes la mort i la preso que venir la nostra
merce, no els podriem lliurar, que haurien de passar per allo.
I per un alfaqui nostre de Zaragoza, anomenat don Salomo, germa de don
Bahiel, els ferem fer carta de creenca, en algarabia, per tal que ens fiaren
d´aquells tres que els dirien el missatge en nom nostre. I encara els diguerem
que nos ens acostariem al cap de Pera, des del qual hi ha anant a Menorca, fins
a trenta milles de mar; i que quan sabriem la seua decisio alli ens trobarien
(…)”.
Ábacus, revista digital de la asociación BAUCAN, filosofía de las armas templarias.
70
El desplazamiento náutico se produjo entrada la noche, y las embarcaciones
tardaron casi un día completo en llegar desde “Cap de la Pera” a Ciutadella. Al
ver llegar las galeras del ejército de Jaime I al puerto de Madina al-Jazira
(Ciutadella), salieron a contrarrestarlas el alcaide sarraceno de la ciudad,
apoyado por los más viejos, y el resto de la población. Ante la respuesta de que
las naves arribaron en nombre del rey, depusieron las armas, y los trataron
correctamente, invitándoles a emproar las galeras en el puerto. Los caballeros
cristianos desembarcaron con un intérprete, para hacerse entender, frente a los
dirigentes sarracenos de la isla encabezados por el alcaid, el hermano del alcaid,
y el almujarife (17):
“(…) I l´alcaid i tots els vells i el poble de la terra eixiren contra les galeres al
port de Ciutadella, i preguntaren:
.de qui son les galeres?
I digueren que del rei d´Arago, de Mallorca i de Catalunya, i que eren
missatgers seus que anaven cap a ells. I els sarrains, quan oiren aixo, feren que
tots els altres sarains deixaren les armes i les posaren a terra. I els digueren que
foren benvinguts i que desembarcaren segurs i estalvis sobre la garantia dels
seus caps, i que els tractarien amb plaer, honor i amistat.
I les galeres posaren les popes en terra. I ells havien enviat a buscar almatracs,
estores i coixins, per tal que segueren i es reuniren. I tots tres eixiren de les
galeres, amb un juez que nos els haviem donat per interpret. I l´alcaid, el seu
germa i l´almoixerif –l qual nos, despres, ferem rais de Menorca, que era
natural de Sevilla-, i tots els vells, escoltaren amb gran atencio i amb gran
acatament la carta i el missatge
que nós els havíem enviat, i digieren que prendrien
acord (…)”.
Por la respuesta que les dieron los sarracenos a los caballeros del rey,
exponiéndoles que la decisión debían de tomarla tras reunirse con todos los
sarracenos de la isla que vivían en otros lugares de la misma, parece ser que las
viviendas de los musulmanes menorquines se hallaban dispersas. Los
dirigentes sarracenos les ofrecieron a los caballeros cristianos que entraran a la
ciudad de Madina al-Jazira mientras esperaban la deliberación. Pero la actitud
de los cristianos fue la de negarse hasta que se hubiera producido la respuesta.
De modo, que los dirigentes sarracenos ordenaron que les fuesen llevados al
puerto de Madina al-Jazira (Ciutadella) diez vacas, cien corderos y doscientas
gallinas, así como pan y vino para agasajar a los cristianos, mientras se producía
la espera hasta el atardecer.
Mientras tanto, Jaime I, había ordenado previamente, que en “Cap de Pera”,
cuando anocheciera, fuesen encendidas múltiples pequeñas hogueras, para
atemorizar a los sarracenos, aparentando tener un mayor potencial militar (18):
“(…) I acordaren pregar-los que s´esperaren fins l´endema, perque havien de fer
venir els altres vells de l´illa que no es trobaven en aquell lloc, per tal que
pogueren prendre una decisio comptant amb el seu consell. I en Berenguer, don
Ábacus, revista digital de la asociación BAUCAN, filosofía de las armas templarias.
71
Assalit i el comanador respongueren que, si ells ho desitjaven, ho farien. I
inmediatament els convidaren a entrar, si volien, a la vila de Ciutadella, que
ells els farien gran honor per amor al senyor rei de qui eren subdits. I ells els
digieren que no hi entrarien fins que els fora donada la resposta, que no els
havia estat manat per nos. I ells digieren que fora com ells volgueren. I poc
despues els feren portar deu vaques, cent moltons i dues-centes gallinas, i tant
de pa i de vi com en volgueren; i s´estigueren amb ells fins hora de vespres per
distraure´sl. I al vespre, quan els sarrains entraren en la vila, els nostres
misatgers se n´entraren a les galeres.
I aquell dia, a l´hora de vespres, nos estiguerem al cap de la Pera, des don s´hi
veu Menorca. !I mireu quina gran host de rei portarem, que nomes hi havia amb
nos sis cavallers i quatre cavalls, un escut i cinc escuders que ens servien, deu
homes de criaos, i els troters! I quan comencava a fer-se fosc, abans de menjar,
ferem foc, i diguerem als nostres que vingueren tots amb nos, i calarem foc a
mes de tres-cents llocs per les mates, d´aci i d´alla, perque semblara que alla
estava acampada una gran host. I quan els sarains veieren aco, per dos vells
enviaren a preguntar als nostres missatgers que eren aquells focs que hi havia
al cap de Pera. I els nostres digueren que allo era que el rei es trobava alla, amb
les seus hosts; perque aixi els n´haviem advertit:
–I vol oir en breu la vostra resposta en un sentit o en altre.
I quan els sarrains sentiren aco que s´esperaren un poc, que en breu tindrien la
resposta. I ells digueren que ho farien (…)”.
Tras pasar toda la noche acampados en el “Cap de la Pera” (Mallorca), los
caballeros cristianos obtuvieron la respuesta de los sarracenos al amanecer,
quienes accedieron al pacto de vasallaje ofrecido por Jaime I, dejando
constancia en el mismo, de los tributos que pagarían cada año al rey. Resulta
muy curioso ver cuales eran los productos entregados anualmente, porque se
ve claramente que la economía de Menorca, durante el periodo musulmán, era
agropecuaria –agricultura cerealista de secano-, y fundamentalmente ganadera
–vacuno, caprino y ovino-. Pero a los caballeros cristianos, el tributo les resultó
insuficiente, y les exigieron, además, de la entrega de la ciudad de Madina al-
Jazira (Ciutadella), los castillos y fortalezas que hubieran en la isla. Tributo que
aceptaron forzosamente los dirigentes sarracenos (19):
“(…) I quan vingue el mati, i els sarrains fet la seua oracio, l´alcaid, el seu
germa, l´almoixerif, els vells i uns tres-cents moros, dels millors homes de l´illa,
eixiren i digueren que agraien molt a Deu i a nos el bon missatge que els
enviavem, que be comprenden que no es podien defendre per molt temps de nos;
i que farien escriure, d´acord amb nos, el pacte que ells farien. I els tractes foren
aquests: que deien que l´illa era molt pobra i que en aquella illa no tenien lloc
on pogueren fer sementer que bastara a la desena part de la gent que hi havia;
pero que ens tindrien per senyor seu, i que allo que ells tindrien ho partirien
amb nos, perque era just que el senyor rebera una part del que tenien els seus
homes. I aixi, que ens donarien cada any tres mil quarteres de forment i cent
vaques i cinc-cents caps de bestiar, entre cabres i ovelles; i que nos els ferem un
Ábacus, revista digital de la asociación BAUCAN, filosofía de las armas templarias.
72
document per garantir-los que els guarderiem i els defendriem com a homes i
vassalls nostres; que aquest pacte el complirien a nos i als nostres per sempre.
I digueren els nostres missatgers que encara haurien de fer una altra cosa, es a
dir, que calia que es donaren potestad sobre Ciutadella i el Puig on esta el
castell mes gran de l´illa, i que, si hi havia altres fortaleses, que ens donaren la
potestad sobre totes. I ells hi consentiran per forca i a desgrat, pero finalment
es posaren d´acord i digueren que, si nos ho voliem, ho farien; perque havien
sentit a dir que nos eren bon senyor per a la nostra gent, i que ells tenien
esperanza que aixi ho seriem amb ells.
I en aquest pacte, aixo es, en fer els documents i fer-lo jurar sobre l´Alcora a
tots els homes majors i millors de l´illa, hi estigueren tres dies per acabar-ho. I
don Assalit feu escriure als documents que cada any ens donaren dos quintars
de mantega, i dos-cents besants i barques per a transportar bestiar.
I, mentre estiguerem al cap de Pera, esperant sempre les galeres amb els
missatgers que nos haviem enviat, ferem cada dia aquells focs que haviem fet la
primera nit (…)”.
El rey Jaime I esperó cuatro días el retorno de sus caballeros cristianos
portadores de la respuesta de los sarracenos menorquines, mientras se
hospedaba en
“La Almudaina” (Mallorca). Cuando tuvo conocimiento de la
llegada, ordenó engalanar y perfumar la estancia, para recibir a los dirigentes
sarracenos de Menorca, que acompañaban a los tres caballeros cristianos (20):
“(…) I al cap de quatre dies, de bon mati, quan hague eixit el sol i haguerem oit
la nostra missa, es vingue un missatge dient que les galeres havien arribat. I ens
enviaren a dir els nostres missatgers que disposarem be la casa on nos estavem.
I la ferem embellir i enjorcar be amb molt de fenoll, perque no teniem altra clase
de jonc; i posarem cobertors nostres i dels que es trovabem amb nos per les
parets de la casa, en la part on ells s´havien de ficar, i ens vestirme els millors
vestits que teniem, nos i aquells que ens acompanyaven.
I aquests foren els missatges que vingueren de Menorca: el germa de l´alcaid,
l´almoixerif, i cinc vells dels mes honrats de l´illa. I nos els enviarem cavalls i
altres cavalcadures, per tal que elles hi vingueren. I quant foren davant nostre,
ens saludaren amb gran reverencia i s´agenollaren, i digueren que ens saludaven
de part de l´alcaid cent mil vegades, com a senyor en qui ell tenia tota la seua
esperanza. I nos els responguerem que Deu els donara bona ventura i que la
seua vinguda ens agradava molt. I perque els de la host no ens destorbaren ni
feren pressio en les converses que nos haviem de tenir amb ells, ens n´anarem a
un altre lloc, per tal de poder parlar millor amb ells. I ells donaren moltes
gracies a Deu i a nos per les paraules que nos els diguerem (…)”.
(21): “(…) I els missatgers comencaren a esposar el seu missatge i la seua
resposta. I ens preguntaren si ens plaien els documents que havien pactat amb
ells. I nos diguerem als nostres:
- Be hem d´estar agraits a nostre Senyor, perque ens dona allo que nos no tenim,
sense pecat i a gran honra nostra. L´unic acord que hi ha es que acceptem el que
vosaltres heu fet i que agraim al nostre Senyor la merce que ens fa.
I els diguerem que ens agradava el pacte que els nostres havien fet amb ells; i
ferem els nostres documents amb el segell nostre, concedint-los que foren
Ábacus, revista digital de la asociación BAUCAN, filosofía de las armas templarias.
73
nosaltres i dels nostres per sempre mes, si ells ens feien sempre aquell tribut a
nos i als nostres (…)”.
1.2. La preparación militar del rey Jaime I.
Jaime I nació el día 2 de febrero del año 1208, al atardecer (22). Desde su más
tierna infancia, y hasta los 9 años, fue educado por la Orden del Temple en la
localidad de Monzón (23). A los doce años fue armado caballero y casado con la
infanta doña Leonor (24). A la edad de 20 años dirigió su primer viaje para
conquistar las Baleares, siendo ya un experto estratega en el campo militar.
A los 21 años, -en 1229-, organizó de modo equitativo el reparto de los bienes
conquistados en la guerra, al rey sarraceno de Mallorca. Y entre 1229 y 1240,
dirigió el reparto de los bienes confiscados a los musulmanes en los reinos de
Aragón, Valencia, Cataluña y Murcia. Su experiencia en el campo militar fue
amplísima, hecho que sumado a su gran espíritu religioso, le hizo apostar por
aumentar los territorios de su corona, y participar en apoyo de la Iglesia
Católica, conjuntamente con los monjes guerreros de la Orden del Temple, de la
que él fue uno más desde su nacimiento.
Fue un gobernante que se dejó aconsejar por sus caballeros, -como se ha visto
con la propuesta de conquista de las Baleares por el caballero Pere Martell, o
con el comendador de la Orden del Temple en Mallorca, Ramón de Serra, quién
le propuso la conquista de la isla de Menorca-.
Jaime I supo premiar a todos aquellos que confiaron en él, y lo apoyaron
acudiendo a luchar contra los sarracenos, ofreciéndoles posesiones, y bienes
materiales, sin ejercer distinción entre ellos.
1.3. Los caballeros que acompañaron a Jaime I en la conquista de Menorca.
El “Llibre dels fets” describe a Jaime I como un rey joven y entusiasta, que se
lanzó a la conquista de las Baleares, a la edad de 20 años.
El primer caballero al que Jaime I escuchó y aceptó la propuesta de la conquista
de las Baleares fue a Pere Martell, quién había viajado con anterioridad a las
Baleares y conocía de primera mano la situación estratégica de las islas en el
Mediterráneo español. Pere Martell, le comunicó al rey Jaime I, que Menorca se
hallaba “(…) cap a la part de Sardenya, en direcció a aquella illa que estava a la
part de gregal (…) Menorca i Eivissa, i aquestes estan sotmeses al rei de
Mallorca (…)” (25).
Pere Martell, fue un destacado personaje valenciano que formó parte de las
primeras Cortes del año 1238, tras haber conquistado, Jaime I, a los
musulmanes la ciudad de Valencia (26). En el “Llibre del Repartiment de
València”, no aparece la figura de Pere Martell, pero si, Robert de Martell –que
pudo haber sido hijo o hermano del noble valenciano-, a quién recompensó, -de
Ábacus, revista digital de la asociación BAUCAN, filosofía de las armas templarias.
74
forma compartida con otro caballero-, con unas casas que habían sido
propiedad de Hamet Abençoda (27).
Guillem de Montcada, fue el primero que apoyó públicamente al rey Jaime I, en
las Cortes de Barcelona, para la conquista de las Baleares, ofreciéndole “(…)
amb quatre-cents cavalls armats (…)” (28). Montcada desempeñó el cargo
eclesiástico de obispo de Lérida durante el periodo 1258-1261, y fue retribuido
por el rey con unas posesiones calificadas de extraordinarias, ubicadas en la
ciudad de Lérida (29).
Ramón de Serra fue comendador de la Orden del Temple en las Baleares.
Apodado con el sobrenombre de “El Joven”, para diferenciarlo de “Ramón de
Serra, comendador de Monzón”, con el sobrenombre de “El Viejo”. Ramón de
Serra “El Joven”, acompañó al rey Jaime I en su primer viaje a las Baleares (30),
y participó directamente en la conquista de Mallorca, junto al Mestre del
Temple Bernat de Santa Eugenia (31). En el “Llibre del Repartiment de
València” aparece un Ramón de Serra, sin sobrenombre al que le fue otorgado
“(…) un obrador, en la Ferreria de Velència, per un morabatí, la meitat a Nadal i
l´altra meitat a Sant Joan. 17 novembre (…)” (32).
Bernat o Berenguer de Santa Eugenia es la misma persona, que aparece en el
texto del “Llibre dels fets”, con dos acepciones. Y como ya se ha comentado fue
el Mestre del Temple que viajó junto al rey Jaime I, a las Baleares, para
participar directamente en la conquista de Menorca, siendo enviado por Jaime I
-en su propia galera- desde “Cap de la Pera” a Ciutadella, para pactar con los
sarracenos (33). Bernat de Santa Eugenia fue recompensado en el año 1238, y en
la ciudad de Teruel, con “(…) unes cases i un hort i sis jovades a Malilla. 24
maig (…)” (34).
Guillem Assalit de Gudar, participó en la conquista de Menorca junto a Jaime I,
a quién también ordenó que se dirigiese con su galera en dirección a la isla de
Menorca para pactar con los sarracenos, y detentó el cargo de repartidor de las
tierras conquistadas: “(…) I manàrem a en Berenguer de Santa Eugènia, a don
Assalit de Gudar i al comanador, que era el que ho havia aconsellat, que
cadascú d´ells hi anaren en una de les galeres (…)”. “(…) –Nós us ensenyarem
ara com s´ha de repartir la terra, i ho faren així com es féu a Mallorca, que
d´altra manera no es pot fer (…)” (35). No pertenecía a ninguna orden religiosa,
pero en cambio, fue el más favorecido por el rey en el reparto de las tierras de
sus reinos, ofreciéndole en 1238, en Barcelona “(…), les cases de Mahomat i
l´hort de Nuja Alhorra (…)”. Dos terrenos en la localidad de Navarresos “(…)
divuit fanecades de terra en l´hort d´Avinçahado (…)”. “(…) sis fanecades de
Çahat Abenjeviz en hort (…)”. El cementerio musulmán de Navarresos “(…) el
fossat que hi ha davant la porta del Taulat (…)”. A Guillem Assalit de Gudar le
rescindió un huerto y una casa en la ciudad de Navarresos, para entregárselo a
otro caballero “(…) a Berenguer de…, un hort d´Assallit de Gúdal i una casa en
la ciutat (…)” (36).
Ábacus, revista digital de la asociación BAUCAN, filosofía de las armas templarias.
75
En 1239 les fueron entregadas “(…) unes cases i un hort (...)”, en el término de
Patraix (37).
En 1242, aparece su nombre relacionado con una definición de los lindes de una
propiedad (38). Y se le entregan dos casas y un establo en la ciudad de Tortosa
“(…) dues cases Excel.lents d´Abichurel, i un estable d´Abenhaque.- Total = 3.
(...)” (39). Ese mismo año le fueron entregadas otras dos casas y un establo en la
ciudad de Zaragoza “(…) dues cases Excel.lents d´Abichurel, i un estable
d´Abenhaque.- Total = 3 (...)” (40).
En 1284, la ubicación del huerto, -que le fue rescindido en 1238-, aparece
situado junto a la propiedad de Llop de Xivert “(…) que està junt a l´hort de
Guillem d´Assalit (…)”. O quizás se trate de un huerto diferente (41)
Pero o Pere Maça participó en la conquista de la isla de Menorca en el año 1231.
Fue conjuntamente con el Mestre del Temple en las Baleares, Bernat de Santa
Eugènia, y Assalit de Gudar, a quién el rey Jaime I llamó para conocer su
opinión sobre la propuesta planteada por el comendador del Temple en
Baleares, Ramón de Serra: “(…) I nós cridàrem en Bernat de Santa Eugènia, don
Assalit de Gudar i don Pero Maça, i els comentàrem el consell que ens havia
donat al comanador, en presència d´ell. I tots digieren que n´estaven d´acord, i
que convenia fer allò que havia dit el comanador (…)” (42).
El caballero Pere Maça fue recompensado por el rey Jaime I, en 1238, con una
alquería completa en Godella (Valencia), denominada Llosa, en la que se
incluían los hornos, pero se excluían los molinos “(…), l´alqueria de Godella
que es diu Llosa, al costat d´Algar, a la part de baix de Paterna, amb els forns
però sense els molins (…)”, y unas casas en Zaragoza (43).
Salomó, -oriundo de Zaragoza, desempeñó el cargo de juez en Gerona, y en
Vilafranca-, viajó junto a Jaime I, para la conquista de las Baleares, y fue el
escribano y traductor de la carta real de presentación, que el rey Jaime I firmó, y
entregó a Bernat de Santa Eugènia, Assalit de Gudar y Ramón de Serra para que
se la entregasen al dignatario sarraceno de la isla de Menorca, en 1321 “(…) I
per un alfaquí nostre de Zaragoza, anomenat don Salomó, germà de don Bahiel,
els férem fer carta de creença, en algarabía, per tal que ens fiaren d´aquells tres
que els dirien el missatge en nom nostre (…)” (44).
Salomó fue ampliamente recompensado por Jaime I. El rey le efectuó
donaciones durante el periodo comprendido entre 1238 y 1249. En primer lugar,
en el año 1238, le obsequió con unas casas y un huerto en Tortosa “(…), les cases
i l´heretat i l´hort de Maymo Abenhaçen (…)” (45). Unas casas en el barrio judío
de Valencia, y un huerto en la misma ciudad (46).
En 1239, le fueron entregados, dos terrenos de huerta en Navarresos (47). En
1240, unas casas en la calle de los judíos, y un terreno (48). En 1242, el rey le
Ábacus, revista digital de la asociación BAUCAN, filosofía de las armas templarias.
76
ratificó el terreno donado en 1240 (49). Y en 1249, le otorgó unas casas en Xativa
(50).
Mohamed ben Alí ben Musa Abuíaia, fue el rey Sarraceno de Mallorca, anterior
a la conquista de Jaime I, a quién se enfrentó “El Conquistador” y sus huestes
en guerra abierta, durante la conquista de Mallorca. Era, a su vez, rey de los
musulmanes de las islas vecinas baleáricas (Menorca, etc.) (51).
Abû ‘Abd Allàh Muhammad, fue alcaid de Madina al-Jazira, (Ciutadella), en el
momento de la conquista de Menorca por Jaime I: “(…) I l´alcaid, el seu germà i
l´almoixerif –el qual nós, després, férem rais de Menorca, que era natural de
Sevilla- (…)” (52).
Barceló señaló de Abû ‘Abd Allàh Muhammad (53): “(…) El poder político
recae entonces en Abû ‘Abd Allàh Muhammad, quadí de la isla. Según las
fuentes árabes Sa’îd b.Hakam fue el inspirador del pacto con Jaime I, a pesar de
que en el texto del mismo figurase en un lugar ciertamente discreto. Pasados
tres años, en Julio de 1234 Sa’îd b.Hakam destituye por la fuerza a Abû ‘Abd
Allàh Muhammad, negocia un segundo pacto con Jaime I, y con la conformidad
del monarca, pasa a ejercer en solitario el gobierno de Menorca, adoptando el
título de de Ra’îs. Bajo su gobierno, que ejerció con dureza, Menorca se
convierte en un estado islámico independiente, estructurado entorno a una
estricta observación islámica, creando un auténtico aparato estatal que reside en
Ciutadella (Madîna al Jazira): un consejo de gobierno constituido por ministros,
secretarios y representantes de los clanes y tribus asentados en alquerías y
rafales, así como un pequeño ejército mercenario. La habilidad política de Sa’îd
permitió que este estado perdure a lo largo de medio siglo, hasta la conquista
cristiana de 1287, en una época en que los territorios de Al Andalus caían, uno
tras otro, en poder de los reinos cristianos. De hecho, a finales del siglo XIII,
Granada y Menorca eran los únicos territorios islámicos independientes del Al
Andalus. Sa’îd b.Hakam muere en Menorca el 9 de Enero de 1282, sucediéndole
como Ra’îs su hijo Abû ‘Umar Hakam ibn Sa’îd, quien gobernará hasta Enero
del año 1287 en que Alfonso III de Aragón se apodera de la Isla (…)”.
(1). FERRANDO, Antoni i ESCARTÍ, Vicent J.
“El llibre dels Fets. Jaume I”. Valencia. Institució
Alfons El Magnánim. 2008. Página 89.
“(…) 47. [De com el rei, estant a Taragona, concebí el projecte
de conquistar Mallorca]. (…)”.
(2). Ibidem. Página 90.
“(…) 48. [Del parlament que féu el rei a les Corts de Barcelona] (…)”.
(3). Ibidem. Página 92.
“(…) 50. [Del parlament d´en Guillem de Montcada]. (…)”.
(4). Ibidem. Página 94.
“(…) 53. [Dels parlaments dels Bisbes de Barcelona i de Girona] (…)”.
(5). Ibidem. Página 95.
“(…) 55. [De com es dissolgueren les corts i es reuni l´estol a Salou] (…)”.
(6). Ibidem.
(7). Ibidem. Página 96.
“(...) 56. [De com salpà l´estol i es divisà Mallorca](…)”.
(8). Ibidem. Página 97.
“(…) 56. [De com salpà l´estol i es divisà Mallorca] (…) veiérem l´illa de
Mallorca, i distinguirme la Palomera, Sòller i Almeruig (…)”.
Página 98. “(…) 58. [De com desembarca
l´estol del rei a la Dragonera]. (…) I li preguntárem quins ports hi havia proa de la ciutat, a la part que
mira a Catalunya. / (Página 99) I ens digué que hi havia un Puig ayunya de la ciutat a tres llegues per
terra, i a vint milles per mar, que tenia per nom la Dragonera i no s´ajuntava amb la terra ferma de
Ábacus, revista digital de la asociación BAUCAN, filosofía de las armas templarias.
77
Mallorca, en el qual hi havia un pou d´aigua dolça (…) i ens seguirán al port de la Palomera (…) I
entràrem el primer divendres de setembre al port de la Palomera (…)”.
(9). ROSELLÓ BORDOY, Guillem.
“El recuerdo de la Antigüedad Clásica en el Repartiment de
Mallorca”.
Palma. Mayurqa. (2003), 29: 225-234. Página 227. “(…) El Repartiment de Mallorca o
Llibre del Rei supuso para Mallorca el primer catastro que se nos ha conservado en su integridad.
Catastro incompleto, en verdad, pues solamente recoge las propiedades que correspondieron al monarca
después de la conquista de la isla de Mallorca en 1229. Como parte, la más importante del botín obtenido,
es, sin duda alguna, una fuente de información excepcional que nos proporciona datos singulares sobre la
época islámica de la Isla, no sólo en lo que respecta a la toponimia del momento de la conquista, sino otros
muchos aspectos de carácter socio-profesional, relaciones con la península, migraciones, etc. (…)”.
(10). FERRANDO, Antoni i ESCARTÍ, Vicent J.
“El llibre dels Fets. Jaume I”. Valencia. Institució
Alfons El Magnánim. 2008. Página 137.
“(…) 105. [Del comiat del rei abans d´anar-se´n a
Catalunya]. (…) – Barons, nós haven estat ací catorze mesos (…). Peró ara és a l´entrada d´hivern, i ens
sembla que la terra no ha de temer res, per la mercé de Déu; i ens en volem anar (…)”.
Página 137. “(…)
106. [Del retorn del rei en Jaume a Catalunya i de la noticia de la mort del rei de Lleó]. (…). I ens
n´anaren a la Palomera, i ens embarcàren en les galeres (…). I el dia dels sants Simó i Judes ens dérem a
la mar, i hi estiguérem tot aquell dia, la nit i un altre dia. I al tercer dia, a mitjanit, arribàrem, amb molt
bona mar, a la Porrassa, que és entre Tamarit i Tarragona (…)”.
(11). Ibidem. Página 138.
“(…) 108 [De les noves que arribaran dient que el rei de Tunis volia
reconquerir Mallorca, i de las disposicions reials] (…)”.
Página 139. “(…) 109. [De com l´arquebisbe de
Tarragona i el confesor de Poblet intentaren detenir l´armada del rei a Mallorca]. Página 140. “(…) 110.
[De l´arribada de l´infant Don Pedro de Portugal per tal de passar a Mallorca](…)”.
143. “(…) 111. [De
l´arribada del rei en Jaume a Sòller] (…) així que, al segon dia, a l´hora de migdia, arribàrem a Sòller
(…)”.
(12). Ibidem. Página 143.
“(…) 112. [De l´arribada del rei a la ciutat de Mallorca, i de les disposicions
que es feren per a la defensa de l´illa] (…). I acordaren que havien de fer si els sarraïns venien, i decidirme
d´establir les nostres talaies, perquè abans que ells arribaren ho saberme nós de la vila estant (…). I ben bé
per l´espai de quinze dies tinguerem talaies per tota l´illa, perquè ens feren senyals amb llums si veien
l´estol del rei de Tunis (…)”.
(13). Ibidem. Página 145.
“(…) 116. [De l´arribada del rei en Jaume a Mallorca per tercera vegada]. (…)
i al cap de quinze dies, de bon matí, entre l´eixida del sol i l´hora de tèrcia, arribàrem a Portopí (…)”.
(14). Ibidem. Página 112.
“(…) 71. [De com se sotmeté una part de l´illa de Mallorca al rei en Jaume].
(…) I així, al cap de quinze dies, totes les partides de Mallorca que hi havia des de la ciutat, fins a les
parts del cantó de Menorca les tinguéreu al nostre servei obedientment (…)”.
(15). Ibidem. Página 146.
“(…) 117. [De com En Ramón de Serra aconsellà al Rei de conquerir
Menorca] (…)”
(16). Ibidem. Página 146.
“(…) 118. [De com el Rei envià missatgers a Menorca pera conseguir la seua
submissió] (…)”.
(17). Ibidem. Página 147
. “(…) 119. [De l´arribada dels missatgers a Ciutadella]. I ferem navegar les
galeres amb els missatgers de nit; i l´endemà aribaren a Menorca, entre hora nona y vespres] (…)”.
(18). Ibidem. Páginas 147 y 148.
“(…) 120. [De l´estratègia que féu el rei, que romania al Cap de
Pera](…)”.
(19). Ibidem. Página 148.
“(…) 121. [De la rendició de l´illa de Menorca] (…)”.
(20). Ibidem. Página 148.
“(…) 122. [De com rebé el rei als representants de Menorca](…)”.
(21). Ibidem. Página 149.
“(…) 123. [De l´acceptació dels pactes per part del rei] (…)”. BARCELO, M.
“El tractat de Capdepera de 17 de juny de 1231 entre Jaume I i Abû`Abd Allâh Muhammad de Manûrqa.
Sobre la funció social i política dels fuqahâ”
. 1984. Web de la Societat Històrico Arqueológica “Martí
i Bella”. Ciutadella. Menorca.
“(…) como resultado, es firmado el Tratado de Capdepera, el 17 de Junio
de ese mismo año. Este pacto otorgaba una amplia autonomía política a Menorca a cambio del pago anual
de tributos (…)”.
(22). FERRANDO, Antoni i ESCARTÍ, Vicent J.
“El llibre dels Fets. Jaume I”. Valencia. Institució
Alfons El Magnánim. 2008. Página 50.
“(…) 5. [De la concepció i naixement del rei en Jaume]. (…) I
nostre Senyor volgué que el nostre naixement binguera lloc en casa dels de Tornamira, la vespra de Santa
Maria Candelaria. I, acabat de nàixer, la nostra mare ens féu portar a santa Maria, i ens dugueren al braç
(…)”.
(23). Ibidem. Página 53.
“(…) 10. [De com el rei en jame fou portat a Montsó] (…) I quan ja fórem a
Catalunya, reuniren un consell per determinar qui ens educaria, i tots acordaren que ens instruïra el
Ábacus, revista digital de la asociación BAUCAN, filosofía de las armas templarias.
78
mestre del Temple, a Montsó. I el nom d´aquell mestre del Temple era en Guillem de Montredom, el qual
era natural d´Osona, i mestre del Temple en Aragó i en Catalunya (…)”.
Página 54. “(…) 13. [De com
eixi de Montsó el comte de Provença]. I quan nós cumplirme l´edat de nou anys, i jà no ens podien retenir
més a Montsó, ni a nós ni al comte de Provença (…) el mestre i els altres, acordaren deixar-nos eixir
d´aquell lloc (…)”.
(24). Ibidem. Página 58.
“(…) 19. [De com fou armat cavaller el rei en Jaume]. I ens armàrem cavaller
a Santa Maria de l´Horta, de Tarassona (…). I alesmores devíem tenir uns dotze anys acabats de cumplir,
i començavem el que feia tretze, de manera que estiguerem un any amb ella sense poder fer allò que els
homes han de fer amb la seua muller [doña Leonor], perquè no tenien l´edat adecuada (…)”.
(25). Ibidem. Página 89.
“(…) 47. [De com el rei, estant a Tarragona, concebí el projecte de conquistar
Mallorca] (…)”.
(26). GARCÍA I SANZ, Arcadi.
“Els Furs. Adaptació de text dels furs de Jaume el Conqueridor i
Alfons el Benigne de l´edició de Francesc-Joan Pastor (València, 1547) a l´ordre dels mateixos furs en el
manuscrit de Boronat Péres de l´Arxiu Municipal de la Ciutat de València”.
Traducido por Alfons
Guirau i Sichart. València. Vicent García Editores. 1979. Página 22.
“(…) En lo any de nostre
Senyor MCCXXXVIII nou dies de Octubre pres lo Senyor en Iaume per la gracia de Deu Rey darago la
ciutat de València. (…) Nos en Iacme per la gracia de Deu Rey de Arago de Mallorques e de Valencia,
compte de Barcelona, e Durgell, e senyor de Montpesler (…)”.
Página 12. “(…) Comienzan las
costumbres y estatutos de la ciudad y del reino de Valencia (…) y con consejo de los nobles varones (…) y
de en Pere Martell (…)”.
(27). FERRANDO I FRANCES, Antoni.
“Llibre del Repartiment de Valencia”. Valencia. Vicent
García Editors. S.A. 1979. Página 377.
“(…) En el barri dels homens de LLeida. Comencem per la
porta de Bevalbarrac. Folio 39. (…) 3574.- (Robert de Martell), (Guillem Sespluga): cases d´Hamet
Abençoda (…)”.
(28). FERRANDO, Antoni i ESCARTÍ, Vicent J.
“El llibre dels Fets. Jaume I”. Valencia. Institució
Alfons El Magnánim. 2008. Página 92.
“(…) 50. [Del parlament d´en Guillem de Montcada] (…)”.
(29). FERRANDO I FRANCES, Antoni.
“Llibre del Repartiment de Valencia”. Valencia. Vicent
García Editors. S.A. 1979. Página 425.
“(…) En el barri de Lleida, comencem a Beb… Folio 65. (…)
3870.- Guillem de Montcada: extraordinaries. Vilaragut: Excel.lents = 2 (…)”.
(30). FERRANDO, Antoni i ESCARTÍ, Vicent J.
“El llibre dels Fets. Jaume I”. Valencia. Institució
Alfons El Magnánim. 2008. Página 146.
“(…) 117. [De com En Ramón de Serra aconsellà al Rei de
conquerir Menorca] (…), ens digué en Ramón de Serra, el Jove –que així l´anomenàvem perquè hi havia
un altre Ramón de Serra, comanador de Montsó-, el qual llavors era comanador dels frares del Temple en
l´illa (…)”.
Página 382. Serra, Ramón de (el Jove). Comanador del Temple en Menorca (capítulos
117, 118, 120, 255).
(31). Ibidem. Página 100.
“(…) 60. [Del primer enfrontament de la host del rei amb els sarrains de
Mallorca]. I els que eixiren a terra, foren (…) el mestre del Temple, en Bernat de Santa Eugènia (…)”.
Etiquetas:
Bienvenido a
Arqueología, Historia Antigua y Medieval - Terrae Antiqvae

|
|
|
|

![]()
|
Terrae Antiqvae en tu Web, Blog. Copia y pega el código; modifica ancho y alto a las características de tu sitio.
|
Estadísticas: 9,5 millones de visitas, mayo de 2012
© 2012 Creado por José Luis Santos Fernández.
